Escenari: EL POZO

Pla de batalla: ¡A POR EL BOTÍN! (10)

Jugadors i punts de victòria

Marc M - 7

Ponç - 4

Edgar - 2

Crònica:

En les ruïnes maleïdes de Mordheim, sota l’ombra d’un cel tacat per la corrupció del Caos, tres bandes es van disputar la glòria: els nans de l’Expedició dels Fills Menors, els orcs del clan Arrancapielez i els bàrbars degenerats que segueixen Arshaon, l’autoproclamat “Senyor del Fi dels Temps”.

La batalla va ser un despropòsit digne de ser recordat. Els orcs, incapaços de mostrar disciplina, van perdre guerrers devorats pels cràters maleïts, i fins i tot un goblin ballarí fou corromput i convertit en infectat. El seu Kaudillo, “Rebanacabezaz”, en lloc de conduir-los amb seny, va organitzar una grotesca conga en honor a Morko. Mentrestant, un squig ridícul no va aconseguir avançar més d’una polzada en tota la contesa.

Els bàrbars del Caos tampoc van mostrar més glòria. La força del riu Stir gairebé s’empassa un dels seus gossos de guerra i el campió Varghur, que van haver de lluitar contra l’aigua com si fos un enemic més. I mentre nosaltres combatíem i els verdosos cridaven, ells només es dedicaven a perseguir cofres buits, ignorant els combats que es lliuraven a tocar.

Nosaltres, els nans, vam mantenir la línia. Tot i les vergonyes —com en Volund Esquenamartell, incapaç de tombar ni un sol infectat tetraplègic i que acabaria emmalaltint pels cràters maleïts—, vam demostrar la diferència entre la nostra raça i la resta. Tres dels nostres es van enfrontar al Kaudillo orc en una lluita tan improductiva que semblava una brega de taverna, però fou l’enginyer Kragimm “Krak” Cicatriuplatejada qui va posar ordre i va enviar el cabdill verdós fora de combat amb la precisió d’un tret.

El camp de batalla també ens deixà escenes de burla: els gossos del Caos van decidir que un goblin nassut no mereixia ni ser mossegat, i els orcs d’en Marc, tot i les baixes, van continuar combatent per honorar amb sang Gorko i Morko. Fins i tot un dels seus “grandotez” va viure l’epopeia més absurda: enfrontat a un gladiador del pou, en va sortir vencedor… per quedar estúpid de per vida després dels cops rebuts al cap.

Quan el fum es va esvair, el recompte fou trist per a tots. Els nostres caçatressors tornaren amb dos cofres que només contenien cinc miserables monedes. Els orcs, afortunats en la seva bogeria, van aconseguir una pedra bruixa maleïda. I els bàrbars, contents com beneits, van tornar orgullosos al seu campament amb tres cofres completament buits.

La victòria fou orca, i que així consti en aquestes cròniques. Però que també consti que els verdosos només van vèncer gràcies a la benevolència dels déus salvatges, mentre nosaltres, els Fills Menors, vam sortir amb les barbes netes i la dignitat intacta. Els bàrbars, com sempre, només van demostrar que són carronyaires sense honor.

Dwalin Fill-de-Pedra, Escriba de Karak Azgaraz

Segona crònica

Escenari: PALACIO Y JARDINES DEL CONDE STEINHARDT

Pla de batalla: 

Jugadors i punts de victòria

Narcis - 6

Jordi P. - 3

Crònica: El saqueig als Jardins del comte Steinhardt

La boira que s’arrossegava entre les runes del vell palau feia pudor de sang calenta i de màgia poderosa. El terra sota les urpes de la nostra manada encara conservava el record de crits i espasmes, alla s'hi havia lliurat una batalla no fa gaire i els cadàvers tirats per tot arreu n'eren una senyal.
Els cossos, que jeien entre rosers i zones enjardinades ensalvatgides, encara no estaven freds ... no del tot. Allò havia estat l'escenari recent d'una matança i ara tocava saquejar-ne les restes en busca d'alguna cosa d'utilitat...

Va ser llavors quan amb l'ajuda de l'aire i als nostres sentits desenvolupats els vam flairar.
Amargs com fulles podrides, penetrants com suor de bèstia en zel. Els homes cabra aquells fills cecs dels déus obscurs, ja rondaven a prop entre les ombres.
Ens coneixen. Ens odien. Així com nosaltres a ells. La nostra rivalitat ve de lluny.. Ells abracen el Caos. Nosaltres, no ens hi agenollem i lluitem per allunyar-lo de les nostres vides.

Ens vam fer fonedissos entre les ruïnes, cercant entre les restes: armes, fragments de pedrabruixa, relíquies... carn... Però Mordheim és una gàbia de malsons. Un dels cadàvers es va alçar sense advertència, podrit i maleït, i va abraonar-se sobre en Logan, abans que aquest li arrenqués el crani amb una sola urpada.

Llavors, un calfred va recórrer l’aire.

Com si l’esperit del mateix lloc s’hagués despertat de mala gana. Una gèlida força va esquinçar el silenci. El comte Steinhardt, o allò que quedava de la seva ànima, despertat pel soroll dins dels seus dominis, es va manifestar com un alè de mort damunt nostre. El seu crit espectral va glaçar els ossos de tots els vius... i Fenrir, el nostre huarg salvatge, va fugir amb la cua entre les cames, esglaiat per la presència d’un poder del mes enllà...

Encara atordits per la visió, ens vam veure atrapats en una trampa que no vam saber veure. Una planta carnívora, monstruosa i silenciosa, sorgida del ventre corromput del jardí, va enredar-nos amb tentacles coberts d’espines. Van ser moments de pànic, de lluites desesperades i udols de dolor. Les urpes rascaven la pell fibrosa d’aquella bèstia vegetal, però no cedien. Ella ens xuclava la vida mentre els Gors s'ho miraven de lluny, rient, escopint i escarnint-nos com porcs a l’escorxador.

No vam arribar a lluitar contra ells. No calgué. El jardí ho va fer per ells. I ho va fer amb crueltat.

Ells seguien profanant cossos, i arrancaven tots els cranis que podien com si recollissin trofeus per als seus déus.
Fins i tot un centigor va veure's compromès quan un cadàver retornat li va saltar al coll, intentant mossegar-lo salvatgement, abans que aquest l'esclafés contra el terra amb una força brutal.

Nosaltres vam perdre. No per falta de ferocitat. Sinó per haver entrat en un lloc on la mort balla amb el Caos i els esperits s’alimenten de la desesperació. Ens vam retirar, sagnants, cansats, però vius.

I enmig del silenci profund vam udolar a la lluna de Morrslieb.

Una crida d'auxili... Una promesa de venjança....

Quatre llops salvatges van respondre des de la llunyania. Havien seguit el rastre de la nostra sang. Havien sentit la crida del dolor profund.
I ara, són un més de la manada...

Els fanàtics homes bestia van remoure fins l'última pedra, però no van trobar la relíquia obscura que tant buscaven. Els seus déus es van mantenir en silenci...per ara...

De ben segur que ens tornarem a trobar en aquesta infecta ciutat... I el proper cop reclamarem la victòria.... a urpes, sang i foc.