Escenari: PALACIO Y JARDINES DEL CONDE STEINHARDT

Pla de batalla: PROFANACIÓN DE CADÁVERES

Jugadors i punts de victòria

Narcis - 6

Jordi P. - 3

Crònica: El saqueig als Jardins del comte Steinhardt

La boira que s’arrossegava entre les runes del vell palau feia pudor de sang calenta i de màgia poderosa. El terra sota les urpes de la nostra manada encara conservava el record de crits i espasmes, alla s'hi havia lliurat una batalla no fa gaire i els cadàvers tirats per tot arreu n'eren una senyal.
Els cossos, que jeien entre rosers i zones enjardinades ensalvatgides, encara no estaven freds ... no del tot. Allò havia estat l'escenari recent d'una matança i ara tocava saquejar-ne les restes en busca d'alguna cosa d'utilitat...

Va ser llavors quan amb l'ajuda de l'aire i als nostres sentits desenvolupats els vam flairar.
Amargs com fulles podrides, penetrants com suor de bèstia en zel. Els homes cabra aquells fills cecs dels déus obscurs, ja rondaven a prop entre les ombres.
Ens coneixen. Ens odien. Així com nosaltres a ells. La nostra rivalitat ve de lluny.. Ells abracen el Caos. Nosaltres, no ens hi agenollem i lluitem per allunyar-lo de les nostres vides.

Ens vam fer fonedissos entre les ruïnes, cercant entre les restes: armes, fragments de pedrabruixa, relíquies... carn... Però Mordheim és una gàbia de malsons. Un dels cadàvers es va alçar sense advertència, podrit i maleït, i va abraonar-se sobre en Logan, abans que aquest li arrenqués el crani amb una sola urpada.

Llavors, un calfred va recórrer l’aire.

Com si l’esperit del mateix lloc s’hagués despertat de mala gana. Una gèlida força va esquinçar el silenci. El comte Steinhardt, o allò que quedava de la seva ànima, despertat pel soroll dins dels seus dominis, es va manifestar com un alè de mort damunt nostre. El seu crit espectral va glaçar els ossos de tots els vius... i Fenrir, el nostre huarg salvatge, va fugir amb la cua entre les cames, esglaiat per la presència d’un poder del mes enllà...

Encara atordits per la visió, ens vam veure atrapats en una trampa que no vam saber veure. Una planta carnívora, monstruosa i silenciosa, sorgida del ventre corromput del jardí, va enredar-nos amb tentacles coberts d’espines. Van ser moments de pànic, de lluites desesperades i udols de dolor. Les urpes rascaven la pell fibrosa d’aquella bèstia vegetal, però no cedien. Ella ens xuclava la vida mentre els Gors s'ho miraven de lluny, rient, escopint i escarnint-nos com porcs a l’escorxador.

No vam arribar a lluitar contra ells. No calgué. El jardí ho va fer per ells. I ho va fer amb crueltat.

Ells seguien profanant cossos, i arrancaven tots els cranis que podien com si recollissin trofeus per als seus déus.
Fins i tot un centigor va veure's compromès quan un cadàver retornat li va saltar al coll, intentant mossegar-lo salvatgement, abans que aquest l'esclafés contra el terra amb una força brutal.

Nosaltres vam perdre. No per falta de ferocitat. Sinó per haver entrat en un lloc on la mort balla amb el Caos i els esperits s’alimenten de la desesperació. Ens vam retirar, sagnants, cansats, però vius.

I enmig del silenci profund vam udolar a la lluna de Morrslieb.

Una crida d'auxili... Una promesa de venjança....

Quatre llops salvatges van respondre des de la llunyania. Havien seguit el rastre de la nostra sang. Havien sentit la crida del dolor profund.
I ara, són un més de la manada...

Els fanàtics homes bestia van remoure fins l'última pedra, però no van trobar la relíquia obscura que tant buscaven. Els seus déus es van mantenir en silenci...per ara...

De ben segur que ens tornarem a trobar en aquesta infecta ciutat... I el proper cop reclamarem la victòria.... a urpes, sang i foc.

Paraules d'Ulrik Runallop, el Druida

Escenari: EL POZO

Pla de batalla: PROFANACIÓN DE CADÁVERES

Jugadors i punts de victòria

Pau B.- 7

Edgar - 4

Izan E.- 2

Crònica: Què amaguen aquests cossos?

 

Entre les ombres de Mordheim, la ciutat maleïda, la Companyia Apocalíptica d’Arshaon va inscriure un nou capítol de glòria i desolació. Allà on d’altres només veien ruïnes i cràters infectats per la caiguda de la pedra bruixa, nosaltres vam reconèixer un escenari digne dels escollits del Caos. Els cadàvers omplien els carrers, abandonats a la corrupció, esperant ser profanats i saquejats. Només els veritables fills del Caos sabien veure-hi riquesa i poder.

Els pobres caçadors de bruixes, tan orgullosos en la seva falsa fe, van ser els primers a tastar la cruesa de Mordheim. Un dels seus fanàtics, encegat pel zel o pel vi de missa, va gosar ultratjar un cos i en va treure un zombi que li va arrencar la vida en un sospir. Els déus devien riure, perquè encara no havia començat la batalla i ja patien baixes. Pitjor encara: dos dels seus “herois” —homes que es feien dir sants— van ser devorats per les aures enverinades dels cràters. Que Sigmar se’ls guardi, perquè nosaltres només vam veure-hi carn estúpida reduïda a cendra. Nurgle també filtra els seus súbdits i aquests... no mereixen ser-ho. Quins pringats!

Els fills de la sang de Khorne tampoc no van brillar gaire al principi. Atraïts pels cràters com mosques a la mel, hi van saltar de cap i, com era d’esperar, els cràters es van empassar dos dels seus sequaços i fins i tot un dels seus grans campions. Una escena patètica, digna de les cançons més burlesques. Però la sort —o potser la mà tacada de sang del seu déu— els va somriure: mentre nosaltres i els caçadors patíem per trobar alguna cosa de profit, ells van remenar cadàvers com si busquessin monedes en un sofà vell... i en van treure dues pedres bruixes. Amb això, els maleïts es van alçar com a guanyadors de la jornada. Un triomf que ningú no entén, ni tan sols ells.

Mentrestant, la Companyia Apocalíptica avançava, guiada per la inspiració d’Arshaon... o per la confusió dels carrers, que mai se sap. Un guerrer, suposadament informat, va aparèixer esbufegant, jurant que coneixia un barri ple de riqueses. La banda va marxar amb entusiasme només per descobrir un panorama de terra cremada i cadàvers ressecs. Els vam remenar, un rere l’altre, i no va ser fins el setè cos que vam trobar res de profit: una pedra bruixa, brillant com un ull verd de Nurgle. “A la setena va la vençuda”, va dir algú, i vam donar gràcies al Pare de la Putrefacció. Ara bé, aquell desgraciat que ens havia enganyat amb promeses falses no riurà tant: quan el trobem, provarà la justícia d’Arshaon i, com deia la venerable reina àvia Conc’hi Tah —propietària d’una taverna on el greix era tan gruixut que hi relliscaven els gats—, “qui fa perdre el temps serà castigat amb un bon cop de cullerot”.

Cap al final de l’enfrontament, fins i tot la comèdia va tenir el seu moment. Jorsa el Pudent, pobre ximple, va creure’s invencible i es va llançar contra tota una turba de caçadors de bruixes. El van assotar com si fos un gos brut, però quan ja semblava que el seu cap aniria a engruixir els trofeus dels nostres enemics, la por va vèncer la fe: els fidels de Sigmar, superats per les pròpies pèrdues, van fugir covardament. I així Jorsa va sobreviure, no per la seva força, sinó perquè els contraris no tenien prou coratge per mantenir-se en peu. Encara riuem d’aquella escena: un home mort que camina només perquè els enemics no van saber acabar la feina.

I com si la bogeria no fos prou, a la llunyania s’alçava un altre espectacle: el nom d’”Edgar” ressonava pels carrers, barrejat amb crits, plors i súpliques de soldats que queien morts. Ningú no sabia si era un heroi, un déu o només un borratxo molt sorollós, però les veus eren clares: “Edgar! Edgar!”. Fins i tot Arshaon, gelós, va fingir que no sentia res, encara que la seva armadura tremolava més que els seus discursos.

Així va acabar el dia: els caçadors de bruixes, derrotats i humiliats; nosaltres, reforçats amb una nova pedra bruixa i un bàrbar ascendit a guerrer del Caos; i els fills de la sang, estranyament coronats com a vencedors gràcies a la seva sort remenant carronya. Però nosaltres sabem la veritat: El món potser encara no sap qui és Arshaon, però ben aviat aprendrà que, darrere la seva armadura mal ajustada, hi ha la fi... o almenys un mal de cap molt persistent.

Paraules del campió Dravok de la nostra companyia abans de que li agafés un atac de pedra.

Escenari: EXTERIOR DE MORDHEIM

Pla de batalla: PROFANACIÓN DE CADÁVERES

Jugadors i punts de victòria

Jordi S.- 7

Ponç - 4

Pol M.- 2

Crònica: El cementiri de les afores

Crits i udols acompanyaven la nit a les afores de Mordheim. Els Indignats de l’Escorxador per fi havien sortit del seu arruïnat barri, amb un elf contractat i tot. Els sonava que per aquell gir de la muralla hi havia un vell jardí de Morr, guardat per un esperit segons les llegendes... però per alguna cosa tenen al gran Dalmau, sacerdot de Sigmar!
A l’altra banda, els dawi dels Fills Menors també havien ensumat tresor, i alguna cosa més: un pressentiment a les barbes. I a cap nan li agrada el que és nou.

Els caçadors de bruixes coneixien el terreny. Ràpidament es van separar en grups i es van posar a la feina, trobant pedra bruixa en un cadàver extranyament desenterrat. El seu elf contractat, un paio un pèl arrogant, amb la seva agilitat silvestre en trobà un altre. Però s’hi va acostar massa: el cos s’animà i la nit s’omplí dels seus crits... i de les rialles dels nans. Sempre els anima sentir el xiscle d’una orelles-picudes. Els Fills Menors avançaven, un ull al bosc, mentre les ombres es movien.

Les bandes s’endinsaren cap al mausoleu principal. En Casal s’aturà de cop i disparà la seva ballesta, jurant que havia vist una rata de la mida d’un home. “Tonteries, esclar”, pensava la resta mentre seguien el camí. Però els arbres semblaven regirar-se i una presència espectral es manifestà.
—Ave Dominus Nox —murmurà, amb veu gutural, l’enorme aparició.

El gran Dalmau, sacerdot de Sigmar, preparat amb les seves pregàries d’exorcisme i purificació... fugí cames ajudeu-me cap al campament amb el seu gos. No estava preparat per a un fantasma tan gran. Darrere seu venia l’Edgar que, mirant l’espectre als ulls, seguí cercant entre els cadàvers i trobà més pedra bruixa. L’aparició respectà la seva valentia. Tot just girant-se, veié la destral d’en Borr, Mata-trols, que havia arribat tranquil·lament al mausoleu sense ni mirar al fantasma. Sap que els fantasmes umgi són massa dèbils. Fou ell qui s’apoderà de més tresor.

Mentrestant, a l’altra banda, en Fimbul donà un crit:

—Thaggoraki!

Skavens.

Les rates sorgiren del bosc, assaltant els seus enemics ancestrals. Els Sapadors de Verminius havien arribat a Mordheim. Després d’una cruenta refrega, gràcies a la defensa impenetrable dels nans, cap d’ells caigué. Fou en Thror Throrsson qui matà una rata, prou per fer repensar la batalla als rosegadors. Amb el tresor a les mans, els nans i humans es retiraren, deixant enrere el bosc.

Després de l’expedició, l’elf demanà tres dies lliures pagats per recuperar-se. Proposta denegada pel líder Sayols, que no creu en tal cosa com “pagar malalts” o “sindicats”. L’elf fou expulsat de la banda, ferides i tot; ja en trobaran un altre que no sigui tan primmirat.

Es diu que encara ressonen les rialles dels nans.

Es diu també que en Thror Throrsson es guanyà aquell dia el respecte de la resta.

Pel que fa als Sapadors, sí, van perdre un dels seus... però si alguna cosa se sap dels Skavens —que no existeixen— és que quan cau un, dos més agafen el seu lloc.

Paraules del mag Nicodemus, recull d'informes imperials sobre Mordheim

Escenari: EL TEMPLO DE MORR Y EL CEMENTERIO

Pla de batalla: EL MENSAJERO

Jugadors i punts de victòria

Isaac M. - 6

Izan E. - 3

Crònica: El pont de les lamentacions

Mortdread contemplava la densa boira que cobria els edificis i els camins de la ciutat de Mordheim. Entre les ombres podia distingir les siluetes d’uns quants esquelets que brillaven amb una tènue aura verdosa, impregnada del poder de la pedra bruixa. El vampir i el seu seguici haurien d’enfrontar-se a aquelles fastigoses criatures per poder lliurar el missatge que Vlad li havia confiat a un contacte dins la ciutat, qui li proporcionaria recer i una base des d’on poder operar.

 

Just abans de pujar els graons del pont dels laments —nom amb què seria conegut després dels fets d’aquella nit—, Mortdread divisà a l’altra banda un grup d’homes fanàtics combatent contra els esquelets. Però el vampir no podia distreure’s. Del no-res sorgiren dos esquelets que l’atacaren, i foren ràpidament interceptats pels zombis de Rigor Mortis.

 

Mortdread invocà una bandada de tres ratpenats vampírics que sobrevolaren el seu amo i es llançaren contra els esquelets que els carregaven. Els combats es succeïren sense treva fins que, de sobte, els esquelets s’ensorraren en pols. Al seu lloc, amb un crit de guerra dedicat al Déu de l’Imperi, aparegueren uns fanàtics que els ratpenats es precipitaren a frenar. Ben aviat, els dos grups xocaren amb fúria quan el vampir hagué creuat el pont: cops, trets i l’olor de sang es barrejà amb les pudentors de la ciutat maleïda.

 

De sobte, mentre els caçadors de bruixes intentaven destrossar els ratpenats i necròfags, un d’ells s’abraonà sobre Mortdread. El seu nom era Otto Weisman. Amb una bravura ferotge carregà contra el vampir i acabà envoltat pels necròfags. Amb la destresa d’un home d’armes, resistí els embats del vampir i els seus sequaços fins que una espasa es clavà entre les costelles de Mortdread. El vampir es va estremir de dolor, però amb un acte de fúria desencadenà una pluja de cops que acabaren per vèncer el caçador de bruixes. Els necròfags aprofitaren per prendre’l presoner.

 

Mentrestant, un altre caçador, anomenat Sigismund Froid, va caure sota les urpes de Vorgrim. El necròfag li descarregà uns esgarrapats tan verinosos que deixaren el caçador greument ferit. A pocs metres, un altre escorxament tenia lloc: els caçadors acabaren amb la vida de dos ratpenats vampírics i dos necròfags. No obstant, un dels ratpenats arrencà el cap d’un flagel·lant abans de morir, i els caçadors, obstinats, no defalliren.

 

Sense temps per perdre, Mortdread decidí creuar un malmès pont de fusta que conduïa a una casa. No s’adonà del caçador que s’amagava uns metres més avall. Aquest, amb prestea, desenfundà les pistoles i disparà mentre corria cap al vampir. Per sort, la bala que l’impactà no fou prou poderosa per perforar l’armadura.

 

Finalment, Mortdread aconseguí creuar, deixant enrere els crits i els cops d’aquells fanàtics furiosos. En lliurar el missatge, el contacte el va obsequiar amb quatre pedres bruixa. Més tard, quan el combat hagué conclòs, els no morts intercanviaren Otto Weisman per les dues pedres bruixa que havien trobat els caçadors. Mortdread se sentia satisfet: havia obsequiat el seu senyor amb sis pedres bruixa i amb un rastre de sang vessada sobre aquell pont que, per sempre més, seria conegut com el Pont dels Laments.

Paraules de Rigor mortis, el guardia de la nit eterna

Escenari: EL TEMPLO DE MORR Y EL CEMENTERIO

Pla de batalla: EL MENSAJERO

Jugadors i punts de victòria

Edgar - 6

Pol M. - 3

Crònica: Rates!! Rates!!!

Arshaon, el fastuós i autoproclamat “Senyor del Fi dels Temps”, es trobava indisposat per a la següent batalla. Davant els seus sequaços, amb veu greu i mirada teatral, va explicar que la causa era una ferida de guerra que encara no havia cicatritzat, un senyal —segons ell— del preu que paga tot escollit del Caos. La veritat, però, era força menys èpica: després d’una nit de festa on havia convertit la pedra bruixa en alcohol, bolets i altres substàncies de tuguris mig esfondrats de Mordheim, va acabar al fons d’un pou. Hi havia anat a buscar aigua, va veure un reflex brillant al fons i, en la seva borratxera, hi va caure de cap. Hi va romandre estabornit tota la nit, fins que l’endemà va sortir del pou fent tentines, com si acabés de lluitar amb un gegant.

 

Mig adormit, brut i amb el casc tort, Arshaon es va topar amb uns quants esbirros que estaven igual o pitjor que ell. Amb balbucejos i gestos, li van fer entendre que la resta de la companyia havia acabat a l’altre costat del riu Stir. Allà, en plena ressaca, els altres havien jugat a pedra, paper o tisora per decidir qui aniria a donar-li la notícia que s’havien gastat fins l’última corona d’or de la Companyia Apocalíptica en beure i endrapar bolets del riure. El perdedor va ser Varghur el Sagnant, que va marxar tremolant, més espantat per la reacció del seu líder que per qualsevol enemic.

 

Però abans d’arribar, va tornar corrents cridant: “He vist rates gegants! D’alçada com un nan!”. Els altres, convençuts que només deliriava, el van registrar buscant més bolets, però no en van trobar cap. La rialla els va glaçar quan, al final del carrer, van veure amb els seus propis ulls unes bèsties rosegadores amb cara de mala llet.

 

El grup es va dividir: uns van decidir fer soroll i despistar les rates, mentre Varghur, Grulk el Condemnat, Zubur el Fumós i Jorsa el Pudent intentaven avançar per portar el missatge al líder. Van topar-se amb un petit grup de rates, que encara ningú entén com van derrotar. Alguns diuen que les rates també anaven col·locades, i que la propera vegada més valdria preguntar-los on aconsegueixen el gènere.

 

Els altres, els que havien quedat encarant el grapat més gros de rosegadors, no ho van passar tan bé. Roldf, amb més sort que seny, va clavar un cop de pal a una rata i la va matar, però de seguida una altra criatura estranya i ràpida va deixar fora de combat en Dravok. No era cap sorpresa: el pobre Dravok té vertigen i justament estaven lluitant dalt d’una plataforma de pedra. Si mai havia de caure, aquell era el moment.

 

Després d’esgarrapades, mossegades i cops al cap, les rates finalment es van retirar i el missatge va ser entregat. Arshaon, amb veu solemne i rodanxes de sang seca a la cara, va escoltar el relat. La notícia no era bona: no quedava ni una sola moneda, i les rates havien frustrat fins i tot la possibilitat de menjar carn fresca. Ara, la Companyia Apocalíptica d’Arshaon es troba buscant desesperadament una manera de sobreviure, i les opcions són limitades.

 

El pla actual? Vendre algun dels nostres com a esclau per poder omplir l’estómac. Tot apunta que el primer a ser ofert serà Jorsa, que ja ha demostrat que el seu coratge només serveix per fer riure. Però no defallim: el nostre déu pustulós ens guia i ens aixeca, entre brutícia, riures i misèria. Nosaltres farem cremar el món... encara que, de moment, ens haguem de conformar amb prostituir en Jorsa per poder pagar el sopar.

Paraules d'en Zubur, mig mort de fam...

Escenari: EL BARRIO DE LOS HECHIZEROS

Pla de batalla: ¡A POR EL BOTÍN! (10)

Jugadors i punts de victòria

Jordi P. - 6

Joan (convidat  d'honor)

Crònica: Batussa a la torre del mag

Feia dies que el petit waagh del cabdill Gumrak es va desintegrar degut a les constants trifulques i baralles entre els diferents clans orks que l'integraven i ara, s'havien convertit en mil bandes de saquejadors i assaltants diferents que estaven causant el caos i la destrucció per la provincia imperial d'Ostermark.

La temuda banda dels Trencalosssos, liderada pel cabdill Urzak zinpiñoz va saquejar poble per poble fins a arribar a una vila fumejant. Perfecte! Van pensar...Si hi ha fum és que hi ha batusses i una bona batussa és el que busquem! Però poc s'ho pensaven que aquell fum marcava l'impacte d'un meteorit de pedrabruixa i que estaven a punt d'entrar a la obscura i maleïtda Mordheim....aquell lloc, acabaria sent la seva tomba.

Van creuar les portes de la ciutat i es van dirigir cap a la torre més alta que van divissar. Com més alta, més tresors hi hauran! O així és com pensen els orks...

El cert és s que al arribar al barri on es situava la torre (que era la torre dels mags de Mordheim) de seguida van veure tot de cofres a un certa distància d'aquestes, però a més d'això van veure com una gran abominació creada per Nurgle pululava pels vols de la torre, probablement atreta per la magia que regnava en aquell barri. Un dels orks va dir en veu alta "Sembla una patata!!" I tots van riure, excepte el cabdill Urzak, que portava dies de mal humor per no trobar una bona batussa, i va fer callar els riures de la banda enfonsant el seu puny a la cara de l'ork que s'havia passat de graciós.

De sobte, quan la nit era més fosca i la lluna ben plena, una extranya sensació va recorrer els cossos dels orks....un calfred els va pujar per l'esquena i llavors ho van notar ...no estaven sols ...estaven sent acechats des dels carrers d'aquell barri....entre la boira veien com unes siluetes animals anaven acostant-se rapidament i uns ulls vermells van començar a ser visibles per tot arreu....el silenci que regnava es va trencar de sobte per un udol profund que va esquinçar la calma tensa que es respirava. Va ser en aquell moment quan els orks van saber que o es possaven seriosos d'una vegada per totes o no serien res mes que unes preses facils per aquelles besties....

De seguida els ulls del Cabdill Urzak van brillar amb ganes de violència i la resta d'orks, amb un crit de Waaaagh! En van tenir prou per centrar tots els sentits en la baralla que els esperava.....tots excepte un..... A en Rubruk Despenya-nans, aquell udol li va fer glaçar la sang i una por irracional es va apodedar d'ell.... com un nen petit, és va amagar darrere un edifici tremolant i plorant desconoladament, recordant com quan era petit una manada de llops salvatges havien destrossat la seva familia davant dels seus propis ulls.

La resta d'orks ja s'afanyaven a anar a recollir els cofres que trobaven abans que cridessin l'atenció de la bestia de nurgle que semblava capficada en si mateixa. El Xamà de la banda, per si de cas, va convocar els vents de la màgia per crear una forta rafaga d'aire que va empenyar la bestia lluny d'ells i cap a l'obscuritat que amagava els homes llop.

Els homes llop, sabedors que un atack frontal contra uns orks era un suïcidi, van flanquejar-los a banda i banda, intentant dividir els seus efectius...
Un dels llops va iniciar l'attack per un dels flancs, llençant-se famolenc sobre un garrapato...la resta el van seguir i de sobte es va crear una matança al flanc dret dels orks.
Pel centre, els orks van esquivar la patata mutada per Nurgle, i capitanejats pel seu cabdill Urzak es van llençar freneticament cap al cuartell general dels homes llop, on hi era l'alfa, en Logan...que encara ferit de la batalla anterior, nomes intentava agafar tot el que podia i sortir-ne il.les, evitant la carrega dels orks.
A l'altre banda del mapa, un llop i el Xamà Ulrick runallop, van creuar el camp de batalla entre les ombres, assegurant-se de poder emboscar els orks que intentessin fugir amb el tressor....i així va ser...dos orks que es retiraven amb un cofre, despistats i allunyats del centre de la batussa, no es van esperar que d'un carreró tenebrós els hi aparegues un llop barrant-los el pas i evitant que s'emportessin el tressor...
Finalment, els llops ja tenien el que havien vingut a buscar....no els hi interessava trabar-se amb una colla d'orks avids de violencia i sang... així que tal com havien colpejat als orks des de les ombres, van desapareixer perdent-se dins la boira....els orks es van quedar renegant, cridant i ben confussos...no van entendre que un enemic no es quedés a lluitar fins la mort....
Supossem que van acabar rodejant a la patata per rebentar-la a cops ja que era l'unic enemic que quedava aprop .... però no ens ven quedar per veure-ho ...la ciutat de Mordheim es massa perillosa per perdre el temps d'aquesta manera ..

 

Paraules de Ulrick runallop, el Xamà de la banda (lúnic que sap escriure)

Escenari: EL BARRIO RICO

Pla de batalla: EL PORTAL Y LA NIEBLA (7)

Jugadors i punts de victòria

Jordi S. - 6

Ponç - 3

Crònica: Portal, boira i foc amic!

La nit s’havia aixecat pesada sobre el barri ric de Mordheim. Entre runes ennegrides i palaus trencats per l’impacte de la pedra bruixa, l’aire era tan dens que semblava que cada respiració arrossegués un tros d’ànima. Fou allí on dos grups condemnats es trobaven, cadascun perseguint la seva pròpia obsessió: els *Indignats de l’Escorxador, caçadors de bruixes embogits per la set de venjança, i l’Expedició dels Fills Menors*, nans atrets per la promesa d’or i glòria sota les ombres de la ciutat maleïda.

Amb prou feines havien enfilat els primers carrers que un esdeveniment sobrenatural va segellar el destí de la jornada. Al bell mig del barri, un portal es va obrir, bategant amb una boira verda i lletosa que xiuxiuejava amb mil veus. La follia es va estendre com un alè de pestilència: en *Kragimm Cicatriuplatejada, l’enginyer nan, va embogir i es va girar contra el seu propi amic i líder, **Barugar Skagisson*. Els seus crits es van perdre en el ressonar del caos, i fou només l’esforç de Barugar, ferm com la roca de les muntanyes, qui aconseguí contenir-lo. Però aquell instant de traïció va deixar els dos paralitzats, exposats davant els perills que sorgien.

El caos no va mostrar pietat. En *Fimbul Cuidacabres, posseït pel deliri de la boira, va alçar la seva pistola contra el company més temut i respectat de l’expedició: **Borr, el Matatrols*. El tret, ensordidor, va tocar de plè a l'objectiu, i el matador nan va caure a terra, atordit, com si fins i tot la seva set de mort s’hagués glaçat davant aquella bogeria.

Mentrestant, els homes de Sigmar es deixaven endur per la seva pròpia fervor. Entre fum i flames, *Casals, convençut que la mà del déu guiava el seu tret, va disparar a través dels seus propis germans. El projectil, maleït per la ironia divina, va trobar el pit del sacerdot **Dalmau*, que va caure inconscient entre els crits i el repicar d’espases. La devoció i la traïció es van fondre en un sol instant de crueltat.

El caos del portal continuava xuclant la raó dels combatents. Gossos lladraven i s’abraonaven sobre els nans; en Fimbul fou arrencat de la batalla per les dents d’un mastí que l’esquinçava sense pietat. Però enmig de la confusió, una ombra decidida es va alçar: *Xevi Bayó*, amb la pistola encara fumejant i els ulls fixos en l’abisme del portal, va desafiar el malson. Amb un gest de fe i fúria, va tancar el vòrtex, tallant el fil d’on s’escolaven els murmuris de la follia. El silenci que seguí fou tan profund que semblava que fins i tot les runes continguessin l’alè.

Quan la pols es va assentar i els crits de batalla van minvar, cap dels combatents havia caigut per sempre. Però la marca de la nit havia estat gravada a la seva carn i al seu esperit. Els nans es van retirar amb els punys tancats i la mirada perduda, Barugar més incert que mai sobre la capacitat de mantenir la seva banda unida. Els homes de l’Escorxador, en canvi, reien entre dents i cridaven el nom de Sigmar, tot i que el record de *Casals* disparant contra els seus encara planava com un mal presagi.

Així es tancà aquella jornada: sense triomf clar, amb riqueses guanyades i desconfiança sembrada. La ciutat dels condemnats havia rigut un cop més, i els seus carrers, foscos i interminables, esperaven el retorn dels bojos que gosessin desafiar-la de nou.

 

Paraules d'en Pontius Trillas, historiador Tileà

Escenari: EN ALGUN LLOC DE MORDHEIM

Pla de batalla: CAZA DE LA PIEDRA BRUJA (1)

Jugadors i punts de victòria

Jordi P. - 7

Isaac - 4

Pol D. - 2

Crònica: Matança al riu Stir

Tot començava bé: la boira, el riu ample i pestilent, i aquells brillants fragments de pedra bruixa escampats com si Morrslieb hagués tingut diarrea màgica. Jo, evidentment, estava destinat a ser el cervell de l’operació; Mortdread només sap ensenyar els colmells i fer-se el dramàtic, però jo… jo portava el coneixement. I un arc. Sí, ja sé que sóc pèssim amb ell, però no em jutgis abans d’hora.

Els llangardaixos van aparèixer del bosc, xopets i xiulant com si estiguessin al seu estúpid pantà tropical. L’Anxlil, aquella sacerdotessa amb aires de mare protectora, va manar els seus eslizons cap al riu. Van pescar dues pedres com si fossin truites. Bravo, molt bé.

Mentrestant, els despojos, els meus companys de desgràcia, es van repartir dues pedres cadascun. Mira’ls: Igor, Redfield i Bloody Mary, tan orgullosos amb els seus trossets verds, com si acabessin de trobar or. Jo gairebé vaig sentir enveja… fins que vaig recordar que, al cap i a la fi, ells encara fan pudor de tomba humida.

Mortdread, és clar, havia d’aparèixer amb estil. Ell va alçar una altra pedra i de sobte, paf, tres ratpenats vampirs sobrevolant-nos com si fossin la seva capa personal. Sempre fent-se el protagonista.

I llavors, el moment clau: sobre el pont va aparèixer no només Logan i la seva colla udolaire, sinó també Björn Urpa Implacable, el minotaure més gros que he vist mai. Jo vaig tensar l’arc, vaig apuntar a aquell tros de carn amb banyes… i, bé… diguem que la fletxa devia tenir por i es va clavar a qualsevol lloc menys on havia de fer-ho. Sí, sóc un desastre amb l’arc. Però almenys no vaig apuntar al líder equivocat!

Els llops es van desplegar per la ciutat, udolant i fent-se els importants. Els llangardaixos els van disparar… res, escames massa gruixudes. I pam! Fenrir, el centigor amb nom de gosset, va carregar contra el xaman Ulrick i el va deixar tombat. Després va trinxar un pobre eslizó com si fos un cogombre.

Però l’alegria li va durar poc: Huacotl, el valent amb cresta de gall, li va clavar l’alabarda i Fenrir va caure al riu. Mort? No, és clar que no. Va ressorgir més bèstia que mai, amb aquell alè de “porto tres dies menjant carronya” que tant agrada. Ara feia POR de debò.

I de cop, màgia! Ulrick Runallop, el xaman-llop, va conjurar la seva famosa Lluna de Sang i va vaporitzar el pobre Huacotl. Però tanta energia el va deixar baldat i va caure redó. Ah, els herois sempre acaben desmaiats, com les donzelles a les novel·les.

El millor moment? Un dels llops es va llançar al riu i va destrossar la nostra amiga Anxlil. La pobra eslizona, que havia vingut amb tantes esperances, no va suportar les ferides i va morir. Bé, morta… fins que jo, amb la meva màgia nigromàntica superior, la vaig aixecar com un nou zombi de la col·lecció. Quina ironia: la gran sacerdotessa convertida en carn putrefacta al meu servei. Ah, quins plaers!

Mortdread, que ja tenia tres pedres i els ratpenats fent-li ombra, va decidir quedar-se lluny i observar com tothom es destrossava. Jo crec que fins i tot aplaudia. Els llangardaixos, veient la matança i amb només dues pedres a les mans, van decidir fugir amb la cua entre cames.

I els homes llop? Oh, ells van acabar la festa udolant a la nit, orgullosos, amb quatre pedres bruixes a les seves urpes i el riu tenyit de sang. Un espectacle digne d’una òpera tràgica… si és que algú pogués aguantar el cant aullador d’aquella colla de bèsties.

 

Així doncs, estimat lector, la batalla al riu de Mordheim va ser un desori gloriós. Els llangardaixos es van endur dues pedres, nosaltres tres, i els peluts quatre. Però jo, Rigor Mortis, vaig aconseguir el veritable premi: convertir una sacerdotessa orgullosa en un titella podrit.

I això, deixem-ho clar, no ho pot dir cap llop udolaire ni cap gripau escatat.

 

Paraules de Rigor Mortis - Guàrdia de la Nit Eterna

Escenari: EL BARRIO POBRE

Pla de batalla: EL OBJETO PERDIDO (5)

Jugadors i punts de victòria

Isaac. - 6

Jordi P. -(no puntua, només fa d'enemic)

Crònica: A la cerca del objecte màgic

Ah, el barri pobre de Mordheim… carrers bruts, teulades que s’ensorren, nens mig morts que t’ofereixen rata a la brasa per un penic i l’eterna pudor de misèria. Allà és on ens va enviar Mortdread, amb la seva veu greu i dramàtica de sempre: “Hem de recuperar la vareta d’en Nicodemus”.

Una vareta. Sí, has llegit bé. No un bastó poderós ni una relíquia mística de gran format, no: una miserable vareta. Jo vaig deixar anar una riallada que encara ressona entre les runes:
—Una vareta? Els mags de veritat porten bastons. Això és una joguina de nen ric malcriat, no una eina de poder.

Però bé, si el vampir diu “a buscar la vareta”, jo hi vaig. No perquè ell manin (que també), sinó perquè així puc tenir l’oportunitat de fer-me amb el que vull i després riure’m a la cara d’aquests bàrbars.

Ens despleguem entre els carrerons. Les ombres ballen a les cantonades i de sobte: GRAAAUUF! Una colla de gossos salvatges ens surt al pas, ulls injectats en sang i baba penjant.
Els necròfags van ser els primers a reaccionar: Scratch li va arrencar la gola a un dels animals i va escopir els trossos com si fossin ossos de pollastre. Jo crec que fins i tot es va entretenir massa.

Mortdread, oh, tan poderós ell, alça els braços i… què invoca? Un sol ratpenat. Un! Amb tota la pompa i el dramatisme, i només li surt un ratpenat escarransit. Bé, almenys aquest va picotejar un gos fins a matar-lo. Tot i això, la imatge era més trista que apoteòsica.

I jo? Jo vaig trobar la famosa vareta de Nicodemus entre les runes d’una casa esfondrada. La vaig agafar, la vaig mirar… i vaig sospirar.
—Això? Això és el que tothom busca? Una branca polida?
Me la vaig guardar, no per respecte, sinó perquè ja estava pensant en a qui la podria col·locar per quatre monedes i una mica de cervell fresc.

Mentrestant, els ullals de Morrslieb (els maleïts homes llop) van aparèixer, amb el seu espectacle habitual d’udols i baba. Un d’ells va destrossar un gos d’una sola queixalada, fent-lo saltar pels aires com un sac de carn. I després, és clar, van posar el focus sobre nosaltres.

Però… sorpresa! Els meus necròfags, deformes, amb les seves urpes llargues i el seu alè de cementiri, els van fer enrere. Sí, els homes llop, aquelles bèsties ferotges que aterroritzen pobles sencers, no es van atrevir a enfrontar-se als meus nens. La por els va agafar pel coll i els va fer recular. I jo vaig riure. Oh, com vaig riure!

Amb la vareta a la butxaca i els llops reculant, vam escapar sense gaire problema. I aleshores, el gran final: Mortdread, que havia estat jugant a fer-se l’heroi tot el temps, de sobte es transforma en boira. Així, com si res.
Tots els ulls es van girar cap a ell: “Com ho ha fet?”
I jo, que sóc l’únic amb cervell en aquesta colla, em vaig preguntar: Ha fet servir la vareta sobre si mateix?

No ho sabrem mai. Bé, ell mai no ho confessarà. Però si ara el meu senyor vampir pot escapar en forma de boira, no puc deixar de pensar que aquella joguina de Nicodemus potser servia d’alguna cosa.

Tot i així, no et confonguis: jo la vaig vendre igual.

 

Paraules d'en Rigor Mortis - Guàrdia de la Nit Eterna

Escenari: EL BARRIO RICO

Pla de batalla: CAZA DE LA PIEDRA BRUJA (1)

Jugadors i punts de victòria

Pol M .- 6
Isaac M. . - 3

Crònica: Marcant territori

L’últim sopar de Lord Mortdread, senyor dels Crimson Hunters, havia estat molt útil. No només havia donat un bon àpat, sinó que, en la seva desesperació, havia indicat amb pèls i senyals com era un gran lord de la ciutat i que tenia innombrables tresors als seus jardins!
—Pedra bruixa! —digué, intentant en va escapar de la mirada dels necròfags—. Tota la que vulgueu! A la meva mansió, als barris alts de Mordheim. Si em deixeu viu...
Mentrestant, en unes clavegueres perdudes de Mordheim, rates grans com un home ensumaven pedra bruixa.
La cort de criatures de la nit es va endinsar amb cura pels destruïts jardins i grans mansions, trobant fàcilment algunes pedres mal amagades. En Mortdread s’avançà amb un petit seguici de necròfags i la seva nova joguina: un home llangardaix acabat d’aixecar com a zombi. Va deixar els humans i els no morts a recollir el que trobessin; ell sentia una olor curiosa —a rata, però no del tot— i la seva mirada sobrenatural els va veure, sorgint de les tenebres i de les clavegueres, enfilant-se pels teulats. La seva sang no seria digna de postres, però donaria de menjar als ghouls.
Les rates —els Sapadors de Verminius—, evitant les aigües infectes del riu, van avançar en eixam pel pont. Spartraticus, la rata esclau, anava al davant quan el van veure: un cavaller pàl·lid sota la llum mortecina de Morrslieb.
El vampir es disposava a carregar contra l’enemic, però desconeixia la reputació d’aquestes vermines en particular.
—Sagneu el Mosquit! —va xisclar Verminius, una criatura de pelatge fosc i amb estranyes armes de brillantor verda, abans de disparar la seva pistola-artilugi.
Els Sapadors, amb un reflex nascut d’anys de sabotejar les terres de Sylvania, van respondre a l’instant amb moviments entrenats. Onades de pedres, fletxes i màgia van xocar contra Mortdread i els seus ghouls.
Ràpidament, el vampir es va transformar en boira i va invocar dos grans ratpenats, deixant-los juntament amb els ghouls per rebre l’onada skaven. El llangardaix fou el primer a ser trinxat, rebent el gruix dels cops. Els ratpenats van ser els següents.
El vampir es va reformar a temps de veure una bola de foc verdosa socarrimar un ghoul, i l’altre caigué amb una fletxa al cap. Sortint de la línia de foc, Mortdread va trobar una rata solitària, però de cop va sentir un crit dels seus sequaços:
—M’lord! Ja tenim tota la pedra! —va dir l’Igor.
—Bé! Tenim tot el que buscàvem! —va respondre Mortdread entre dents, mirant la rata solitària amb ganes de venjar l’emboscada al pont.
Els Sapadors avançaven implacables per la plaça, la vista posada en el vampir, la pistola recarregada... però on l’havien vist només van trobar una rata aterrida i un eixam de ratpenats que s’alçaven en vol.
Mortdread va arribar pensatiu al seu campament. Aquest nou enemic l’havia amenaçat... El seu orgull! Però aquest orgull era també signe de la debilitat de la cort de Sylvania. I ell, mirant el gran botí que aniria al seu senyor, va somriure en recordar que ja no estava a la cort, i que arribaria el dia en què provaria la sang d’aquelles rates.
Per la seva part, els Sapadors van assegurar i fortificar les clavegueres al voltant de la zona. Ara sabien que el seu vell enemic havia arribat també a Mordheim, i aviat tota la resta de mortals coneixerien les urpes dels Sapadors.

Paraules d'Aloisious Man-Thing-Notarat

Escenari: AMFITEATRO

Pla de batalla: CAZA DE LA PIEDRA BRUJA(1)

Jugadors i punts de victòria

Marc B .- 4
Jordi P . 4

Crònica: Una benvinguda inusual

Era un dia ennegrit, els núvols cobria el cel i semblava que anés a ploure a bots i a barrals. Era la primera vegada que la Oraxia i la seva banda es van endinsar a la ciutat de Mordheim, i el primer que es van trobar va ser un bon grapat de pedres bruixa! Just el que buscaven per treure la maledicció del nostre arbre sagrat! Però no n’eren suficients, així que vàrem intentar recollir-ne més, va ser aleshores quan ens vam trobar amb una sorpresa esfereïdora, un grup de homes llop que passava per allà, el seu objectiu el mateix que el nostre: recollir les pedres bruixa pels seus propis motius possiblement nefaris.

Primer, vam intentar amagar-nos, mirar de camuflar-nos amb els voltants de les ruïnes i cobrir el nostre rastre amb la putrefacció de la ciutat, fins que la maga novícia Eridia, va notar com una sensació estranya i familiar al mateix temps. Algun ser a prop també podia manipular els vents màgics i… semblava que tenia intenció de dialogar. Però qui? Qui seria tan boig o beneit com per endinsar-se a aquesta ciutat amb aquesta banda de llops ferotges caçant tot el que podien? Doncs era un d’ells, un dels llops no estava de quatre potes, sinó sobre dues. La Eridia sense pensar-s’ho va concentrar-se i va intentar enviar un missatge en forma de “sensació” cap a l’altre ésser, i aquest va contestar. A la Oraxia no li va fer gens de gràcia que la Eridia hagués pres aquesta decisió unilateralment, ja que podria suposar la mort de tots els seus, però ella n’estava segura, els altres estaven disposats a dialogar.

La ciutat de Mordheim actualment està plena de lladres, desgraciats, podrits i malparits que intenten saquejar el que poden, però en mig de tota aquesta basura, encara s’hi pot trobar algú que té seny, encara que sigui pelut i tingui la forma d’un llop! L’altre ésser caní es va presentar com a Ulrick Runallop i la Eridia va presentar-se a ella mateixa també i va decidir reunir-se al mig d'un pont elevat, un terreny comú i que cap dels dos portaria a cap aliat per interrompre'ls. I així ho van fer, la Eridia i en Ulrick Runallop es van trobar i es van saludar com a bons acadèmics, i al cap de pocs minuts de dialogar, van arribar a un acord de benefici mutu: Una banda s’emportaria la meitat de les pedres i els altres, l’altra meitat i cap dels dos bàndols entraria en conflicte, el benefici complet sense perills per cap dels dos bàndols. Però la banda dels llops va prometre una cosa, els llops salvatges que anaven amb ells no estarien subjectes al tracte, ja que eren salvatges i cap norma inventada o pactada els poden subjugar a res, així que la Eridia va avisar als seus que s'afanyessin a recollir les pedres i marxessin tan ràpid com poguessin, el tracte era generós, i l’avís era un favor que potser més endavant l’haurien de tornar.

Al cap d’un instant, una banda de sis llops van encerclar la Eridia, ella (com és evident) notava cada gota de suor que li queia per la cara, estava mort de por i els llops ho sabien, però no atacaven, sabien que en Ulrick Runallop no els hi permetia, no era que els hi prohibís atacar a la Eridia, sinó que sabien que si ho fessin perdrien el respecte d’en Ulrick Runallop .

A l'acabar de recollir les pedres, tota la banda de la Oraxia es va retirar, i la banda d’en Ulrick Runallop també. Es van quedar en Ulrick Runallop i la Eridia sols i amb un bon sacseig de mans es van separar i van seguir el seu rumb, això sí, en Ulrick Runallop va donar un últim consell per la Eridia i la seva banda, i el consell era més valuós que qualsevol pedrabruixa o tresor que poguessin trobar a la ciutat: “La pròxima vegada que ens troben, sera caçador contra presa, i t’asseguro que nostres som caçadors per naturalesa.” Amb aquestes últimes paraules en Ulrick Runallop va marxar, donant un últim consell i advertència a la Eridia i la seva banda.

Paraules d'Eridia la maga

Escenari: EN ALGUN LLOC DE MORDHEIM

Pla de batalla: ¡A POR EL BOTÍN! (10)

Jugadors i punts de victòria

Edgar - 6
Jordi S. - 4

Pol D. - 2

Crònica: La banda creix, tothom ens tem...

“Quan la pedra cau, només els escollits romanen drets.”

El vent pudent de Mordheim bufava entre les runes com el sospir d’un déu mort. L’aire feia olor de cendra, suor i pedra bruixa —una fragància que jo, Arshaon, el Temut, el Portador de la Fi (i el més ben vestit de tots), identifico amb la victòria.

Aquell matí, la meva gloriosa Companyia Apocalíptica s’havia reunit a les portes de la ciutat maleïda. Els gossos udolaven, el mag Zubur esternudava com un dimoni asmàtic i els meus bàrbars discutien sobre si la pedra bruixa es podia mastegar. Jo, per descomptat, els vaig dirigir amb la serenor d’un autèntic líder.

—Avui, —vaig cridar aixecant l’espasa rovellada—, el Caos conquerirà Mordheim!
—Sí, cap... però primer esmorzem? —va preguntar Varghur el Sagnant, amb la boca plena de carn freda.

Tot estava sota control.

Però els vents de la bogeria sempre porten sorpreses. De les ombres va emergir una nova banda, “Les eminències en les Ombres”, uns assassins tan silenciosos que ni tan sols ells sabien quan apareixien o desapareixien. I a l’altra banda, com sempre, els maleïts fanàtics de Sigmar, “els indignats de l’escorxador” —gent que confon la fe amb l’alcohol i la higiene amb el pecat.

El combat va esclatar amb la fúria d’un déu embriac. El cel tremolava mentre el mag Temis —un d’aquells herois esmunyedís— va fer esclatar un gladiador del pou com si fos un odiós foc d’artifici. En Zubur va mencionar que era màgia d’aprenent de mag, però estava ben cagat de por.

Jo, Arshaon, vaig avançar entre les flames com una visió apocalíptica. La meva capa (que tornava a fer olor d’humitat, maleït sigui Zubur) onejava heroicament mentre els gossos del Caos s’abraonaven sobre els enemics. Un d’ells va deixar fora de combat a un fanàtic tan borratxo (dogtown) que probablement va caure pel seu propi peu. Una victòria és una victòria.

Mentrestant, el noble Jorsa el Pudent —anomenat així per raons òbvies— es batia amb dos seguidors de Sigmar: en Bayó i en Dalmau. Tres guerrers, tres colps... i res. La batalla més avorrida que Mordheim hagi presenciat mai. Tant era així, que fins i tot el vent va deixar de bufar de pura mandra. Finalment, com un acte de pietat divina, el gos Charlot d’aquells sectaris ensumallufes va intervenir i va deixar inconscient en Jorsa. Un incident tàctic perfectament planificat, segons el meu informe oficial.

Mentre les Eminències en les Ombres s’esfumaven —cansats, diuen; covards, sospito—, la meva Companyia va saquejar les ruïnes. Quatre cofres vam obrir, quatre tresors vam reclamar. Dues pedres bruixa, una corona d’or i la satisfacció d’haver superat una altra jornada de glòria i caos. Els seguidors de Sigmar només van trobar unes quantes monedes i una fe cada cop més inútil.

Quan el sol moria darrere les torres mig ensorrades, vaig aixecar la meva copa de fang i vaig proclamar:

“Els Déus del Caos ens han somrigut, germans! Que beguin les ombres, que ballin els esperits, que tremoli Mordheim davant el meu nom!”

Després, és clar, vam anar tots a beure fins a perdre el coneixement.

Entre els carrers destrossats vam trobar dos sense sostre barallant-se per un tros de pa. L’un va vèncer l’altre amb la destresa d’un guerrer embogit. Jo, magnànim, vaig veure potencial en aquell esperit de destrucció. Vaig aixecar-lo i vaig dir:

“Des d’avui seràs Molisak, el Sense Sostre, bàrbar de la Companyia Apocalíptica d’Arshaon!”

El meu exèrcit va aclamar. Zubur va esternudar. Els gossos van bordar. I el nou bàrbar, encara tambalejant, va jurar lleialtat mentre el seu gos, un animal ple de polls, feia pipí sobre la meva bota esquerra.

La veritat? No importa. Perquè jo, Arshaon, l’Escollit (segons jo mateix), sé que els Déus del Caos s’estan rient. I quan els Déus riuen, el món tremola.

Que Mordheim recordi aquest dia:

el dia que la Companyia Apocalíptica va beure, va lluitar i va vèncer.

Perquè fins i tot el caos té sentit... quan el porto jo.

Paraules d'Arshaon, senyor del fi dels temps (segons ell)

Escenari: EL TEMPLO DE MORR Y CEMENTERIO

Pla de batalla: PROFANACIÓN DE CADÁVERES (3)

Jugadors i punts de victòria

Isaac .- 6
Edgar . - 3

Crònica: Aquests carrer oloren a mort...

(segons la ploma temblorosa de Zubur el Fumós, profeta asmàtic del Caos)

Quan la boira verda de Mordheim s’aixecava com un crit maleït de les entranyes del món, nosaltres, la Companyia Apocalíptica d’Arshaon, vam tornar a escriure el nostre nom a la història. O almenys, això diu el nostre gloriós líder —Arshaon el Gran, el Temut, l’Inexorable, el que sempre cau dels llocs alts. Aquesta vegada, literalment, al pou.

Tot va començar amb el rugit d’un tro llunyà i l’olor rància d’un cadàver o dos (potser tres, perquè Mordheim no destaca per la seva higiene). Davant nostre, emergien de la foscor aquells cadàvers ambulants que s’autoanomenen Crimson Hunters. Nom molt pompós per a un grapat d’ossos i carn podrida dirigits per un vampir amb deliris d’aristòcrata —Mortdread, el Senyor dels Perfums Passats.

Arshaon, dret damunt d’un munt de runes mal llegides (segons ell, un altar del Caos; segons jo, un antic abocador), va aixecar la seva espasa rovellada i va cridar:
—Avançarem cap al destí! El Caos ens reclama!
Això sí, després va afegir:
—Però amb compte amb el pou.

I, com si els Déus volguessin fer befa d’ell —com solen fer—, el nostre gloriós cap va relliscar abans d’acabar la frase i va desaparèixer dins del forat com una estrella fugaç de vergonya.

Sense el nostre “Senyor del Fi dels Temps” al capdavant, la batalla va començar amb el caos habitual. En Molisak, el bàrbar de la gola fàcil, va decidir beure per celebrar l’inici de la guerra... però el seu pas el va dur a caure al riu Stir on gairebé mor ofegat per la seva pròpia estupidesa. Diuen que va sortir del bassal tossint i cridant que havia vist els Déus...

Mentrestant, el nostre “campió” Varghur el Sagnant va decidir registrar un cadàver per “honrar els morts”. El mort, però, no va estar d’acord amb el pla i es va aixecar per rebentar-li la cara. Varghur va acabar mig inconscient i ple de cops, però això sí, jurant que havia guanyat el duel moral.

Al davant, el vampir Mortdread, amb aquella mirada que barreja gana i superioritat, va trobar una pedra bruixa. El seu gest arrogant va fer enravenar la nostra sang, però tots vam fingir no importar-nos. “Bah, una simple pedra... segurament té poders menors”, va escopir Dravok Crani-Tremolós, mentre li tremolava la veu de pura enveja.

Els combats van ser brutals. Els carrers es van omplir de pols, sang i ossos esquerdats. Els morts tornaven a morir —un espectacle que ja no impressiona a ningú a Mordheim. Els nostres gossos verds (els “Gossos de Guerra”) van lladrar tant que fins i tot En Grulk el condmenat va agafar migranya.

Quan semblava que tot estava perdut, el vampir Mortdread va cridar a la nit i tres ratpenats van descendir del cel com ombres plenes de set de sang. Però, com gairebé tot el que surt de la seva boca, van ser un fracàs: van aletejar, xisclaren... i no van matar ningú. Arshaon —que finalment havia aconseguit sortir del pou ple de fang i amb la dignitat ferida— va riure com un maníac.
—Veieu? Els Déus del Caos em protegeixen!
Ningú el va corregir, perquè ningú volia tornar a buscar-lo si queia un altre cop.

Quan la batalla es va dissoldre entre boires i gemecs, els Crimson Hunters van trobar una forja antiga plena de monedes d’or. “Quina fortuna”, van dir. Però nosaltres sabem la veritat: aquell or no els servirà de res quan el Caos els reclami. Nosaltres, en canvi, hem guanyat alguna cosa molt més valuosa... o potser no.

Arshaon, després de beure, predicar i tornar a caure al mateix pou, va anunciar que descansaria una partida per “recollir el poder dels Déus”. Nosaltres sospitem que només no vol tornar a sentir parlar de Mortdread.

Així acaba la jornada. La ciutat maleïda continua en peu, plena de misteris i pudor de carn podrida. Els vampirs celebren, nosaltres murmurem, i els Déus del Caos riuen, com sempre, del seu fidel servent Arshaon —el Senyor del Fi dels Temps, el que mai arriba a l’hora.

 

Paraules de Zubur el Fumós, visionari incomprès i al·lèrgic al destí.

Escenari:  EN ALGUN LLOC DE MORDHEIM

Pla de batalla: EL PRÍNCIPE PERDIDO (7)

Jugadors i punts de victòria

Ponç .- 6
Pol M . - 3

Crònica:  La ultima carta de Okri

Subestimant el perill en el qual em trobava, vaig fer sabuda la meva arribada a qualsevol orella que m’escoltés, en un intent de trobar el meu cosí més ràpidament. Vaig vagar per la ciutat seguint rumors i defensant-me dels seus mals fins que vaig acabar als molls, on van succeir els successos que detallo a continuació. Tot i que encara no ho sabia, els nans dels Fills Menors m’havien vingut a buscar, acompanyats del meu cosí, Kragrimm Cicatriuplatejada. Per desgràcia, els thaggoraki em van trobar abans. En la humitat i la misèria dels molls de Mordheim, els skaven de Verminus em van emboscar, i es va desencadenar desgràcia rere desgràcia.

L’assalt skaven va ser desordenat, ja que suposo que s’esperaven trobar un noble humà finolis. En canvi, l’única cosa amb la qual es va topar l’skaven embogit que em va carregar va ser el meu puny. Vaig cridar buscant ajut, i el meu cor va fer un salt quan vaig escoltar, des dels nivells baixos del port, les veus dels meus germans cridant que resistís, que venien a ajudar-me!

El seu pas era lent i el pendent traïdor, així que van tardar a arribar, trobant-me completament envoltat, lluitant per la meva vida. Vaig tombar un altre esclau rata, i just quan estava a punt de caure davant del següent, va arribar Kroggi Buscapedres, un nan d’orígens humils que va deixar fora de combat una rata que es va identificar com a “Esparraticus” just abans de morir. L’esperança em va omplir el cor, ja que amb un crit el meu cosí “Krak” va pujar a una estàtua caiguda, i des d’allà, tret rere tret, va fer caure homes rata al nostre voltant. Per desgràcia, sembla que l’heroisme de la nostra raça s’enfronta a un món sense pietat, i en un dels moments en què en Krak recarregava, el terrible mag skaven Estellicó va sortir del seu amagatall i va llençar un encanteri que va matar en Kroggi en un instant. Poc després vaig caure jo, i les últimes paraules que em van acompanyar en la pèrdua de consciència van ser les de Barugar Skagisson: “Per la meva barba, per l’orgull dels Dawi, pels Fills Menors! Caurem tots abans que deixar el nostre parent en mans dels thaggoraki!”. La resta de la meva crònica, aleshores, està narrada segons els comptes dels meus germans.

La dificultat de l’accés va fer que l’arribada dels Fills Menors fos amb comptagotes, fent-los presa fàcil dels skaven. El matatrolls Borr i en Thror van caure enfrontant-se al terrible Verminus, amb les seves pistoles de pedrabruixa. En Bogger, i en Fili i en Fimbul també, a mans de la vil marea d’homes rata —no morts, però malferits—, emportant-se tantes rates com podien mentre intentaven arribar a mi. Al final, amb la batalla perduda i l’expedició dels Fills Menors arribant al que semblava el seu final, l’obstinació i el coratge sinistre dels meus germans van ser la seva salvació. La pila de morts dels skaven també era nombrosa, i tot i que tenien la superioritat numèrica i les forces per destruir els Fills Menors, el seu lideratge va fallar, i van fugir dels molls amb por de perdre les vides d’algun skaven realment important. La victòria, si realment se li pot dir així, va ser pírrica en el millor dels casos. No hi va haver celebracions, ni cançons, ni cap guany significatiu per als Fills Menors. Només hi van guanyar la meva vida, a canvi de la pèrdua de la vida d’un dels seus.

Aquí, per tant, i per acabar, reprenc amb les meves pròpies paraules el final d’aquesta crònica. Jo, Okri, i el meu cosí Kragrimm del clan reial Cicatriuplatejada de Karak Azgaraz, no tornarem a casa fins al final de la nostra expedició. Som presa de la ciutat de Mordheim, i el nostre destí queda lligat al de Barugar Skagisson, el nostre líder. Agafo, aleshores, les armes i l’armadura de Kroggi Buscapedres per pagar la seva vida amb la meva, i ocupar el seu lloc com a guerrer de l’expedició. Protegiré la vida del meu cosí i dels meus nous germans amb la meva, fins que tornem a la terra i descansem allà amb els ancestres, esperant la Fi dels Temps, quan el món canviï.

Paraules de Okri, fill de Thungi, del clan reial dels Cicatriuplatejada de Karak Azgaraz

Escenari:  EL BARRIO RICO

Pla de batalla: PROFANACIÓN DE CADÁVERES (3)

Jugadors i punts de victòria

Edgar .- 6
Pol D . - 3

Crònica: Riqueses i ruqueses als carrers de Mordheim:

 

Ah, Mordheim. Aquella ciutat maleïda que encara fa pudor de fum, de mort i d’esperança podrida. És aquí on el nostre gloriós líder, Arshaon l’Escollit, diu que els déus li han reservat el seu destí. Jo no ho dubto —només dubto que sigui un destí especialment bo. Tot va començar amb ell afirmant que el camí cap a la glòria passava pel barri ric de la ciutat. No sé si el va triar per la riquesa o per la quantitat de tavernes, però vam marxar allà, carregats d’orgull, supersticions i un mag que esternudava més que no conjurava.

 

Vam avançar entre ruïnes i restes de nobles petrificats pel terror. L’aire feia aquella olor que només pot venir d’una ciutat maleïda i del nostre cap després d’una nit de beguda. I just quan semblava que les ombres ens observaven amb ulls silenciosos, el nostre gloriós senyor, Arshaon, el Portador de la Fi (i de la Mala Sort), va decidir demostrar-nos com no s’ha de caminar. En una gesta heroica de la seva pròpia estupidesa, va relliscar, va fer un crit èpic —“PEL CAOS ETERN!”— i va desaparèixer... dins d’un pou.

 

No era la primera vegada. Ni la segona. Bé, d’acord, era la segona, però la primera vegada va jurar que els déus li parlaven des de les profunditats. Ara els déus només devien riure. Des del fons, se’l sentia cridar que no podia lluitar perquè encara li feia mal “la ferida de l’última batalla”. Jo crec que es referia a la ressaca.

 

Mentre ell lluitava amb l’aigua i la dignitat, nosaltres vam seguir endavant. Ens vam topar amb una altra banda, aquells maleïts Shadow Warriors, els orelles punxegudes d’en Pol D., silenciosos com espectres i tan elegants com antipàtics. Nosaltres, en canvi, fèiem el soroll d’un sacrifici de porcs. Els elfs van ser els primers a remenar un cadàver i trobar-hi una pedra bruixa, brillant i maleïda. El nostre mag, Zubur el Fumós, va intentar fer-hi un ritual per predir el futur, però l’únic que va predir va ser el moment exacte en què un gos salvatge li saltaria a sobre.

 

I no un gos qualsevol, no. Aquella ciutat estava plena de bèsties esbojarrades que corrien pels carrers com si fossin ànimes condemnades. Una d’elles va mossegar un heroi elfic, deixant-lo inconscient enmig d’un crit molt menys heroic del que esperava. Jo, mentrestant, intentava mantenir Grulk el Condemnat sota control: el pobre tenia una crisi existencial, ja que un dels seus sis braços intentava estrangular-ne un altre.

 

Entre crits, esternuts i lladrucs, vam aconseguir trobar també una pedra bruixa i un grapat de monedes. Arshaon, un cop fora del pou, amb la capa xopa i la mirada boirosa, va alçar la pedra cap al cel i va proclamar que era “un senyal dels Déus”. Ningú el va contradir. Sincerament, ningú volia tornar-lo a veure enfadat amb l’espasa a la mà.

 

La batalla va continuar i els gossos semblaven més interessats en els elfs que en nosaltres —probablement perquè tenim un gust més fort. Un d’ells va deixar fora de combat un altre dels seus guerrers, i un altre gos, més gros i més ràpid, va enderrocar el mag dels Shadow Warriors. Va ser gairebé poètic: els elfs, mestres de la foscor, caient devorats per les bèsties. Nosaltres, fidels al nostre estil, vam saquejar unes quantes cases del barri ric, on només vam trobar mobles trencats, cossos podrint-se i una ampolla de vi que el nostre líder va anomenar “elixir del Caos”. Se la va beure sencera i va caure rodó al terra, proclamant que havia sentit “l’energia dels déus travessar-li les entranyes”. Jo crec que era simplement el vi fent el seu curs.

 

Al final, entre cadàvers i pols, tots vam sobreviure, menys un gos i un heroi elfic que ara és pinso. Les nostres monedes, misteriosament, van desaparèixer a la caixa de la taverna on Arshaon va anar a celebrar “la victòria”. Jo encara espero cobrar.

 

Però la millor part va arribar després. De camí al nostre amagatall, Arshaon, borratxo i triomfant, va topar amb un animal que va descriure com “una criatura adorable”. Li va voler fer una carícia... i la bèstia quasi li va arrencar un braç. Va resultar no ser un animal, sinó un engendre del Caos, tot tentacles, ulls i pinces. Arshaon, en lloc de fugir, va riure i va dir: “Els déus m’han escoltat. Aquest és el meu guardià.” I així va néixer Pipo, la nostra nova mascota.

 

Ara Pipo dorm al costat d’Arshaon i ronca com una forja maleïda. Ningú de nosaltres s’hi acosta gaire, perquè cada cop que algú ho fa, el tentacle més llarg fa aquell soroll humit que no presagia res de bo. Però el Cap el mira amb orgull i diu que és “una prova viva del favor diví”. Jo, personalment, crec que és una prova viva que els déus tenen sentit de l’humor.

 

Així va acabar el nostre dia gloriós a Mordheim: amb el nostre líder caient al pou, els elfs mossegats, un gos mort, una pedra bruixa trobada, i un engendre adoptat. Diuen que la fortuna afavoreix els valents, però en el nostre cas, crec que la fortuna simplement s’avorreix i ens fa sobreviure per veure fins on arriba la nostra desgràcia.

 

I tanmateix... vam guanyar.

O almenys, això diu ell.

I qui sóc jo per contradir el Senyor del Fi dels Temps?

 

Paraules de Varghur el Sagnant, cronista de l’absurd i campió de la paciència eterna.

Escenari:  EL BARRIO POBRE

Pla de batalla: EL PRÍNCIPE PERDIDO (7)

Jugadors i punts de victòria

Ponç .- 6
Jordi P. - 3

Crònica: El xiuxiueig de la bèstia

 

Escolteu-me, escolteu-me! Se el que he vist, no ho passeu per alt que crec que no veuré alguna cosa així fins La Fi dels Temps mateixa! Estava caminant per els barris fronterers de Mordheim, just a l'ombra de la muralla. Si coi, dins la muralla, no estava borratxo aleshores. I allà mateix, en una plaçeta davant d'una casa de burgès molt ben conservada, em vaig trobar un nan. Espereu! No un nan qualsevol, un nan borratxo! Com que "I què?", quants cous heu vist un nan borratxo? COM-PLE-TA-MENT borratxo! Un nan amb una carreta de cervesa BUGMAN, tan preuada i forta com es. Ara si que escolteu, eh? No, no se que coi hi feia allà, però l'ase que portava el seu carruatge no hi era, estava allà varat, amb el seu últim barril, que tenia agafat com si li anés la vida. Estava intentant convençre'l de que m'en dongues una mica, fins que vam escoltar el primer udol. Els udols llunyans no són cosa extranya a Mordheim, però aquest no era llunyà, i no era un udol normal. Gutural, dens i fet a través d'una mandibula de dents tant grosses i afilades que en distorsionaven el sol. Em vaig disposar a fugir corrents quan vaig escoltar, a l'altre costat del carrer, veus rocoses de nans, acostant-se. Vaig pensar, si, coi, vaig pensar, que un grup de nans, trobant-se de cares amb un dels seus, perdut, amb un carruatge trencat i un humà de poc honor aparent (i cap honor existent) suposarien que jo n'era el culpable. Així que vaig fer l'única cosa que em quedava, em vaig endinsar a la casa del burgés i em vaig amagar tant bé com vaig poder. El que vaig veure a continuació, a través d'un dels finestrals, no us ho creureu pas.

 

De més enllà dels murs apareixeren una banda de bèsties, no homes bèsties com els coneixem, bastards com són, no, no, això eren pures bèsties. Grans llops, lliderats d'un llop huarg monstruós, acompanyats de licàntrops, un mag canviapells i una enorme bèstia, un home ós. Els conec, igual que vosaltres, per reputació, eren els Ullas de Morrslieb. A poc a poc envoltaren la plaça, preparant-se com caçadors, mentre l'home ós avançava davant la resta. Per l'altre cantó, arribaren els nans, que segur que també coneixeu. L'Expedició dels Fills Menors s'obrí pas entre els edificis, i de manera coordinada es colocaren al voltant de la casa on era, amb un d'ells entrant i tot per posar-se a la planta superior per buscar línies de tir.

Tot hi el seu desplegament metòdic però, un d'ells, un Matatrols, a jutjar per la gran cresta pel-roja, avança sol, entrant en la plaça tremolant d'emoció i fixant ulls amb l'enorme home os. Després d'un crit i un jurament, el matatrols es llençà sol, si, sol, contra l'enorme criatura, que en un sol cop, l'envià volant contra una paret, deixant-lo fora de joc. Tots hem escoltat rumors i històries sobre els nans del culte matador, però després del que he vist, no em puc ni imaginar quin pecat o crim els emputxa a buscar la mort de tal manera.

La nit avançà però, i els Ullals de Morrslieb seguiren tancant el nús al voltant de la plaça, tot hi que pels udols que venien de més enllà dels murs, l'enorme llop-warg semblava haver-se perdut en els seus propis instints. Els nans entraren doncs, i mentres un ballester s'acostava a recollir al cerveser la resta ompliren la plaça en posició defensiva, convidant amb juraments i provocacions a les bèsties a llençar-se a l'assalt. Tot es va convertir en caos quan la força de les dues bandes xocà. Els números dels Ullals de Morrslieb els hi donaven aventatge, però els nans, col·locats en culs d'ampolla, només podien ser atacs per poques bèsties a l'hora. El Noble Barugar, el líder de la banda, va aguantar junt amb l'Okri el centre de la plaça contra uns quants wargs i homes llop mentre Thror i Fili aguantaven el flanc esquerra contra una onada enorme de licàntrops. La sang de bèstia va correr i els nans no van cedir ni una passa. Amb en Bogger, el ballester nan, arrossegant per la barba al cerveser i al seu barril més enllà del camp de batalla, l'enorme home os va arribar finalment al centre de la plaça, i amb un gran rugit va silenciar el combat. No soc cronista, ni poeta, i no tinc intenció d'acostar-me mai mes a un conflicte d'aquest tipus, però us narraré a vosaltres i a tothom qui em vulgui escoltar el que vaig veure a continuació.

Amb un crit, Barugar Skagisson, líder de l'Expedició dels Fills Menors, va cridar als seus companys que es retiressin, que marxessin amb el cerveser i s'allunyessin com poguessin del conflicte. Aleshores, sol, amb el martell de gromril brillant sota la lluny de les estrelles, va fer una passa endavant i fent cops sobre el seu escut, va reptar a l'home os a combat singular. Un centelleig de comprensió brillà als ulls de la bèstia, que amb un grunyit profund i adoptant una postura més humanoide, va acceptar. El xoc va ser tant breu com ferotge, en Barugar va atacar amb totes les seves forçes, sense èxit, i tot i un gran intent de bloquejar a la força l'enorme urpada del monstre, va caure a terra, malferit. Aleshores, l'enorme criatura es posà sobre ell, trencant una de les seves cames amb el seu enorme pes, i amb les dents a pocs centimetres de la cara del noble nan, va xiuxiuejar unes paraules que no vaig poder escoltar. Després, es va incorporar, i junt amb la resta de la seva banda, es retirà, perdonant la vida al noble nan.

 

Els nans guanyaren, salvant al cerveser i recuperant el seu últim barril de cervesa Bugman's. Però no puc parar de pensar en aquell últim moment, i les paraules que devien sortir d'aquell rostre monstruós. Paraules que Barugar Skagisson segur que recordarà, cada cop que la cama, ara destrossada, se li queixi al caminar.

 

Narrada per Mathias Weiss, embriagat en una taberna aquella mateixa nit