Cròniques de partides incials
Crónica 1: Crònica de Sang i Foscor: "Una nit més a Mordheim"
Nit eterna. Mordheim crida.
El cel cobert de núvols sembla escopir cendra, i els carrers plens de ruïnes gemeguen com ànimes condemnades. No és una ciutat, és una ferida oberta, una cripta viva infestada de criatures que somien amb el poder... però només uns pocs estem predestinats a assolir-lo.
Des dels confins glaçats del nord, els fills del Caos hem arribat una vegada més per deixar la nostra empremta de destrucció. No pas per or ni glòria... sinó per la sagrada voluntat dels nostres déus, que exigeixen sang, foc i pedra màgica. I nosaltres obeeïm.
En aquesta nit maleïda, vam emergir entre els crits i la boira amb les destrals preparades i els ulls encesos d'odi. Davant nostre, una desfilada de patètics aspirants al poder:
— Les bèsties d'en Jordi, bramants i salvatges, com gossos rabiosos sense amo, a l’espera de la primera bufetada del destí. Animals que s’arrosseguen rere l’instint, sense glòria, sense ànima.
— Uns elfs obscurs, prims com espectres, vestits com si l’elegància fos una armadura. L’únic que tenen d’obscur és la seva por a morir.
— I pitjor encara, els elfs silvans de Marc, criatures de la natura que es pensen que les fletxes poden aturar la fúria d’un guerrer del Caos. Covards amagats entre runes i ombres, orfens d’una civilització que mai no han tingut.
Els primers crits van esclatar quan els arquers silvans van començar a disparar des de les ombres. Fletxes? Paper mullat contra les nostres armadures beneïdes pel Caos. Mentrestant, les bèsties de Jordi ens embestien, salivant i bramant, creient que podrien frenar la marxa dels escollits. Il·lusos.
Els elfs obscurs, per la seva banda, es van llançar contra les bèsties, deixant que la seva fúria s’esfondrés en una dansa macabra. Enmig del caos, una lluita espantosa esclatà entre una bèstia gegant i una dama tan ràpida que els ulls humans no la podien seguir. Però no ens importava. Nosaltres teníem la nostra pròpia guerra. I el caos no espera.
Els crits van créixer. La sang va començar a fluir com un riu.
Els llops van mossegar, els escuts van caure, les destrals van trencar cranis. I tot i això, vam avançar. Els nostres germans del flanc, inicialment encarregats d’aixafar els malparits arquers elfs, van haver de tornar per contenir la bèstia i la seva prole. Les fletxes seguien xiulant... fins que van callar. Potser van girar l’arc cap a altres objectius, potser simplement van fugir com rates. No importa.
Llavors va caure ell. El nostre líder. El nostre far en la tempesta.
Com un déu menor, va combatre fins al final, envoltat d’enemics, regalant mort amb cada bufada. Va caure... però no va ser vençut. Perquè un guerrer condemnat, amb la mirada boja i els músculs rebentant sota l’acer, va agafar-ne l’estendard i va esclafar els ossos de qui havia gosat tocar el nostre capità. Vengem-lo amb sang.
El camp de batalla quedà silenciós. Els crits esdevingueren gemecs. Les bèsties fugiren amb la cua entre les cames, havent arreplegat un misèrrim fragment del poder (1 pedra bruixa). Els elfs obscurs, amb tres pedres, reien com si haguessin guanyat, però havien deixat els seus morts pudint a les pedres. I els silvans? S’esvaïren com l’alè en una nit freda, amb només dues pedres i menys dignitat.
Nosaltres?
Vam marxar entre les ruïnes amb quatre pedres bruixa i la sang dels enemics encara brollant de les nostres fulles. Cap guerrer del Caos es va girar a veure els elfs barallant-se contra els seus semblans com criatures sense amo. Ja no importaven. Ja no existien.
Perquè nosaltres vam venir, vam destruir, i vam imposar la voluntat del Caos.
El caos no és una opció. És destí.
I aquesta nit, Mordheim ho ha tornat a aprendre.
Crónica 2: Cròniques del llibre de la bèstia, escrites pel xamà licantrop Ulrick Runatotem
La lluna no mentia. Morrslieb va penjar-se imponent com un mal presagi sobre les ruïnes, i la fera dins nostre va començar a cremar. L’aire feia pudor de màgia, ferro i sang encara no vessada. Les petjades parlaven: els covards elfs que ens van cossir a fletxes setmanes enrrere no eren lluny.
Els Fills de la lluna malèfica vam sortir de l’ombra, caçadors entre espectres, i vam olorar la por abans que cap crit la revelés.
Els confiats barbars seguidors de tzeench creien que podrien parar el frenesí de l'avenç de la batuda dins del bosc, pero no hi ha criatura que acosegueixi trobar el nostre rastre abans que nosaltres el seu....van morir perduts en la foscor del bosc sense que haguessim de fer gaire i la resta van girar cua cap a les clavegueres....
Uns altres barbars seguidors de Khorne van intentar fustigar-nos amb extranyes aus raptores portades de molt lluny amb una agressivitat comparable a la nostra. Els acompanyava un pobre desgraciat amb el cos deformat ple de punxes i pinces letals....va ser més dur del que imaginavem, però no va poder aguantar l'embit de la manada.....En aquesta ciutat, igual que al lloc d'on venim, només els mes forts sobreviuen.....
Finalment vam aconseguir acorralar als Asrai, però un dels elfs va aconseguir ferir-me de gravetat. Això no va ser suficient per aturar els nostres ullals que van acabar saltant-los a la jugular, fent valer la nostra venjança!
Un enorme repitilà embestia no gaire lluny a tothom que se li acostava, causant una gran mortaldat...el poder corprenedor d'aquella criatura va fer que decidissim deixar estar aquella banda de la ciutat...
Mentrestant vaig ensumar com una gran batussa esdevenia no gaire lluny ... més tard, els caps de druchi que portaven els seguidors de khorne al cinturó m'en va fer endevinar el final ...
Envalentonats, els triumfants buscasangs de khorne van abraonar-se sobre nosaltres aprofitant les ferides contretes de la nostra venjança perpetrada contra els fastigosos Asrai...pero no tenien res a fer contra el nostre frenesí depredador.
El seu lider que va carregar contra nosaltres enfurismat.... li vaig arrencar la destral de les mans amb les urpes i li vaig marcar la cara amb la veritat de la bestia que ell volia ignorar....khorne estaria content aquella nit, ja que s'havia vesat sang, encara que fos la dels seus ineptes seguidors.
Els fragments de pedra bruixa brillaven amb màgia maligna i finalment en vam prendre set. Cada un pesava més a l’ànima que l’anterior.
No volem aquest mineral corrupte, però no podem deixar que caigui en mans pitjors....
La caçera continuarà una nit més i els nostres udols seràn l'última cosa que sentin els nostres enemics ...
Crónica 3: Relatada entre crits, riures i cervesa vessada a la taverna del Caos.
Vam arribar, vam veure, i vam atacar.
La maleïda ciutat de Mordheim, que mai deixa de sorprendre, ens va obrir les portes a un nou escenari de sang i glòria. Envoltats de ruïnes plenes de promeses i traïcions, vam topar amb els pirates verds d’en Marc Vilar, una banda bruta i sorollosa, ansiosa de brega. No gaire lluny, un contingent d’orcs cuirassats comandats per en Pau brandava destrals, ferotges com sempre i sense un bri d’intel·ligència, però sense cap rastre de por. A la llunyania, es deixaven veure les germanes guerreres d’en Marc Bosc, amb armes i enginys que semblaven arrencats d’un altre univers. I, com una ombra que s’esmuny, aparegueren els rèptils humanoides, ràpids i letals amb les seves pluges de fletxes, guiats per una bèstia colossal que obria camí amb cops devastadors.
El camp de batalla esdevingué un caos pur. Els orcs, fidels a la seva natura, es llançaren sobre qualsevol que respirés, lluitant contra nosaltres, però també contra els pirates i fins i tot contra la bèstia reptiliana d’en Pol, atrets pel desafiament d’una presa més gran que ells mateixos.
Els pirates d’en Marc disparaven trabucs sense parar, el fum i el retruny omplint l’aire. Els grumets, febles i inexperts, eren enviats endavant com carn de canó, oferts al caos com si fossin esquer viu. Però de les entranyes d’aquesta brutalitat sorgí una llegenda: un grumet anònim, que només havia comparegut amb un motxo i un cubell, fou embolcallat per la mà invisible dels déus del caos. Aquell pobre desgraciat, armat només amb valor i follia, aconseguí abatre dos orcs i un guerrer rèptil que li doblava l’alçada. Ningú entén com. Fou Khorne? Fou el destí? El que és cert és que aquell grumet marxà gloriós, carregant un botí de tres pedres bruixes i el respecte etern de la seva tripulació.
Mentrestant, les donzelles estrangeres, predicant en nom d’un fals déu —s’escoltaven crits com “Per Sigmar! L’Emperador ens protegeix!”—, van traçar una aliança amb els rèptils. Un pacte de supervivència, res més que la covardia disfressada de fe, intentant mantenir-se vius en aquella ciutat maleïda.
La batalla fou llarga i tacada de sang. Els crits dels caiguts, l’olor de pólvora i ferro, i el riure cruel dels déus del caos acompanyaren cada instant. Quan la pols es va assentar, el recompte fou clar:
Els pirates marxaren victoriosos amb 8 pedres bruixes i l’orgull intacte.
Els nostres guerrers del caos, fidels a la foscor, reclamaren 6 pedres bruixes.
Les germanes blanques, entre fe i por, també obtingueren 6 pedres bruixes.
Orcs i rèptils, bruts i derrotats, es conformaren amb 3 pedres bruixes.
Així conclogué aquella jornada, un nou vers escrit amb foc i sang en el llibre etern del Caos.
Que quedi clar: la paraula dels déus fou portada una vegada més al camp de batalla, i tots els qui hi van ser encara senten l’eco dels tambors, el rugit de la bèstia i el riure boig del grumet amb el motxo.
L'heroi
